El dogo argentí

'El més gos de tots els de presa i el de més presa de tots els gossos'.

Així és com va definir el Dr. Antonio Nores, creador de la raça, al Dogo Argentí el 1928. Pero no va ser fins al 1964 que es va reconèixer oficialment a l'Argentina i fins el 1975 internacionalment (any que jo vaig nèixer). Reconeixements aconseguits pel germà Agustin Nores, gran amant de la raça, que va ajudar i continuar amb els esforços del seu germà un cop aquest morí.

Fa uns quinze anys vaig robar del Grau, l'antiga llibreria del carrer Gabatxons, un llibre vell d'una raça que em resultava interessant de conèixer. Curiosament, aquest llibre va ser escrit per Agustin Nores Martinez l'any 1969. Probablement el primer llibre escrit sobre la raça i de la mà d'un dels creadors!!

La foto de la tapa és impresionant. S'ha d'entendre el context en el qual la raça va ser concebuda. Fa 60 i 70 anys on els senglars, pumes, llops, guineus i demès animals salvatges eren molt més quantiosos que ara i eren ferotges depredadors del bestiar. Avui dia s'ha convertit en un gos molt polifacètic que a banda de ser un crak a la caça major és capaç de fer la difícil tasca de gos-guia, també pot ser un excel·lent guardià o un fidel gos de companyia. Als Estats Units l'utilitzen de gos-policia.

Unes fotos en la seva faceta de gos de companyia, es a dir, amb les orelles llargues..Com serà la Mel..

Aquest gos va ser creat al laboratori dels germans Nores, a Córdoba, davant la necessitat de tenir una raça capaç d'acompanyar l'home en la cacera de senglars, pumas i pecaris (un animal semblant al porc), per tant necessitava un gos fidel, fort, amb bon olfacte i que no bordés.

Nores va basar-se en una vella raça anomenada 'perro de pelea Cordobés', una barreja entre mastí espanyol i bullterrier.

Aquest gos es veu que poseïa una extraordinària força per les baralles i que podía  morir lluitant. També diuen que no tenía olfacte i que era tant ferotge amb els seus iguals que no servia per la caça perquè només en podien portar un.

Aquestes races i el bulldog anglès van servir per consolidar el valor, ferocitat, resistència i una de les característiques destacables del dogo argentí, la insensibilitat al dolor.

    El mastí dels Pirineus va reforçar el blanc del pèl i l'olfacte.
    També ès culpable de la fàcil adaptació a la varietat de climes.


El  pointer anglès li va atorgar la virtut del 'venteo', molt important per la època perquè el feia molt més efectiu a la cerca.



El dogo de Burdeos va contribuir a la forta mandíbula, al cabezón i al valor.

El irish wolfhound li va donar velocitat, no m'estranya!

El gran danés es va fer servir per intensificar l'alçada i per aconseguir un cap perfecte i el boxer li donà vivacitat, intel·ligència i aquella característica passió pels nens.

El llibre és fantàstic, amb la mentalitat de la época. Hi ha unes fotos que reflexen a la perfecció el que diu Agustin Nores de la raça:

'El dogo argentino, que sabe pelear a muerte con el puma salvaje, es capaz de ser compañero y amigo con el puma domesticado' 'Conocedor de su fuerza, es fuerte con los fuertes y blando con los débiles'.

Be, aquesta és la raça que hem escollit per que s'adapti a nosaltres, crec que hem encertat si tenim en compte tot el que expliquen. A molts llocs es parla del 'gos perfecte' perquè es van seleccionar les millors qualitats d'entre les millors races. Ja es veurà.