El vessant desconegut deixa de ser-ho

Mirant aquest blog d'excursions per St. Llorenç vam trobar una proposta d'un parell o tres d'hores (amb la calma) que ens passejaria per una de les zones del Parc Natural que encara no coneixem. La veritat és que fa temps q l'Andrea em va regalar alguns llibres d'aquests indrets que m'hauria de començar a mirar..

La ruta comença a la masia La Vall. Per arribar-hi s'ha d'anar pel Coll d'Estenalles i baixar per la carretera fins on hi ha algunes rectes, passat el km 19 hi ha una entrada de cami a la dreta que ens baixarà fins la vall on hi ha la casa.

 Per si algú hi vol anar:



Al costat de la casa podrem aparcar, hi ha una font per si fa el cas.

La ruta és circular, si vas per feina jo crec que amb una hora i mitja es pot fer, però hi ha vàries parades obligades que pels amants de les pedres com nosaltres hem de fer i que fa que sigui una excursió divertida i de mitja jornada.

Vam veure un munt de pins trencats pel camí suposem que de la nevada de l'any passat..

El primer tram és el més aburrit, es tracta bàsicament de pujar fins la Carena dels Emprius. En 20 minuts serem dalt, la pujada és molt suau i és la única del recorregut.

Les primeres pedres que ens trobem, l'Ocell de Pedra, ben curioses ens demostren que el pas del temps passa factura a la carena i ens preguntem quants mils d'anys faltarien per que desaparegués del tot.

Un dia esplèndid i tranquil, un lloc curiós i bonic.

Quan vam arribar a dalt de la carena vam veure els efectes del foc de fa una anys, amb certa alegria de veure que s'està regenerant el bosc i que va per molt bon camí. Pel meu gust, una plantadeta de pins joves acabaria de completar-ho.

Següent parada, el Queixal Corcat, ressalt rocós que em va recordar al Morral del Drac però en petit.

Després de baixar per un caminet i d'una petita travessa per la pedra arribem al mig de la formació on es pot veure l'entrada a la xemeneia (la caries)

El melindru ens espera a baix, avui no hem portat l'arnès..

Xemeneia ben curiosa i estreta que travessa la roca on hi ha un forat per accedir al cim.

Al costat mateix del Queixal, tornant cap al camí hi ha el lloc més curiós de tots. Com un petit avenc que porta a una bauma amagada on després de la guerra civil molts homes s'hi amagàven per salvar la vida.

Aqui trobarem una caixeta on hi ha recodatoris als qui van passar per aqui en dramàtiques condicions i una llibreta on deixar empremta.

Tot plegat, un lloc carregat d'història.

Una paradeta per menjar, beure i pendre el Sol una estona..

A pocs metres, les Finestrelles ens indiquen el final de la carena. Al fons, un vestigi d'aquesta mateixa? o d'una altre?

O simplement era un turó més gran?

A qui us recorda?

Baixant per arribar al coll hi ha una grimpadeta fàcil i divertida per les xemeneies d'aquestes pedres, la vista des de dalt val la pena.

Les Finestrelles

La baixadeta fins el Collet del Llor es fa en un moment..

A l'altre banda del torrent hi trobem el Cavall Bernat de la Vall, que va canviant d'aspecte segons des d'on te'l miris.

Si algún cop marxem a viure lluny d'aqui, anyoraré molt aquests camins obacs, amb olor a molsa...
Sabieu que el Parc Nacional de Sant Llorenç del Munt i l'Obac va ser al 1972 el primer PN d'Espanya? Quin orgull!!

El Cavall Bernat

Una mirada enrere..

I de volta a la casa..

Em pregunto perquè hi ha tantes masies abandonades!! jo en vull unaaaaa!!!! l'ompliria de vida segur!!!